Socorrisme de muntanya

• La víctima pot patir un traumatisme lleu, sense risc vital immediat, per exemple un esquinç, una fractura d’una extremitat...aquesta eventualitat en un altre entorn no tindria cap conseqüència; en l’entorn muntanyenc, amb les característiques d’adversitat que hem vist amb anterioritat, amb la possibilitat de que no es puguin avisar els socors, pot tenir conseqüències dramàtiques.

• La víctima pot patir un quadre de politraumatisme, és a dir, múltiples lesions o lesions úniques de gravetat extrema que posen la persona en situació de risc vital a curt termini.

• Es pot produir una asfixia. L’asfíxia és, de lluny, la causa principal de mort de les víctimes d’allaus. L’asfíxia pot tenir diferents orígens: una manca de reserva d’aire, una compressió important al tòrax que no permeti fer els moviments d’inhalació, una obstrucció de les vies respiratòries (boca, nas i tràquea) o la impossibilitat d’evacuar el CO2 exhalat i per tant la inhalació d’aquest gas.

• Es pot produir una hipotèrmia.

En tots els casos és important un accés ràpid a la víctima i la posada en marxa de mesures de suport vital.

Una víctima d’allau s’ha de mobilitzar amb molta prudència per no agreujar lesions eventuals.

Malgrat que les possibilitats de sobreviure disminueixen amb el pas del temps, cal no oblidar mai que un individu amb signes de mort aparent (inconsciència i absència de pols i moviments respiratoris) pot estar en hipotèrmia profunda.

Idealment s’ha d’evitar la situació de risc, això significa prevenció.

Tot muntanyenc hauria de tenir uns coneixements mínims de socorrisme (PSC 1).