Tipus d'allaus

Les allaus són fenòmens complexos. La UNESCO va realitzar, l'any 1981, una classificació completa que ens permet descriure de forma molt detallada les allaus:

Aquesta classificació l'utilitzen moltes vegades els professionals de la neu, però per al públic en general resulta ferregosa i complicada, així que s'ha de simplificar per l'ús quotidià. La simplificació es pot fer en funció de diferents paràmetres, com el tipus de flux, el contingut en aigua, el tipus de circulació (sobre el mantell nival o sobre el sòl), etc.

Aquí us en proposem una que es basa en el tipus de sortida i en el contignut en aigua.

Simplificant podem dir que hi ha dos tipus fonamentals d'allaus:

Allaus de sortida lineal, dividides en allaus de placa tova i allaus de placa dura.
Allaus de sortida puntual, dividides en allaus de neu seca i allaus de neu humida.

Allau de sortida lineal o de placa

Es caracteritzen per tenir una cicatriu de coronació lineal. Les plaques són constituïdes per una neu amb un mínim de cohesió que explica el fet que les cicatrius poden arribar a tenir centenars de metres de llarg. Aquests tipus d'allaus són els que produeixen més accidents en muntanya, al voltant de 80-90%, ja que són molt susceptibles a la sobrecàrrega d'un esquiador i identificar les plaques de vegades resulta molt difícil.

Allaus de placa tova: Posen en moviment una neu amb una feble cohesió d'entrellaçament, però suficient per propagar una cicatriu lineal. En el seu recorregut pot donar lloc a allaus de neu en pols. De cara a l'excursionista la presència d'aquestes plaques és molt perillosa ja que visualment no es poden distingir de la resta del mantell nival i són agradables a esquiar. D'altra banda aquestes plaques es poden formar tant a sobrevent com a sotavent.
Allaus de placa dura: Posen en moviment una neu on la cohesió de sinterització és molt forta. Quan es comença a moure la placa es trenca en blocs que poden subsistir fins a l'aturada de l'allau. Les plaques dures van molt sovint associades al transport de la neu pel vent, per aquesta raó durant molts anys s'han anomenat plaques de vent. Es poden distingir a simple vista perquè la neu que les forma és mat i grinyola quan s'hi passa per sobre amb l'esquí, els pals d'esquí i el piolet s'hi claven molt bé; d'altra banda normalment van associades a cornises. S'ha de fer atenció, però, si ha nevat posteriorment a la seva formació, ja que quedaran emmascarades per la neu recent.

Allaus de sortida puntual

Es donen en neus sense cohesió. Al principi tan sols arrosseguen una petita quantitat de neu que es va incrementant a mesura que el moviment avança.

Allaus de neu seca amb sortida puntual: Es produeixen durant o poc després de les nevades i es donen en neus fredes i sense cohesió. Si l'allau arriba a tenir una velocitat important es pot produir un aerosol (núvol de partícules de neu en suspensió), són les anomenades allaus de neu pols. Les allaus de neu pols poden assolir velocitats superiors als 100 km/h. Normalment segueixen un camí més o menys rectilini sense ser condicionades per la topografia, fins i tot poden remuntar vessants oposats al de la seva sortida.
Allaus de neu humida amb sortida puntual: Involucren una neu amb un alt contingut d'aigua. La seva velocitat és menor que les allaus anteriors però si el pendent és fort poden també assolir velocitats importants. L'aigua del mantell pot provenir de la fusió de la neu o d'una forta pluja. El seu itinerari està fortament condicionat per la topografia, seguint normalment les canals. Es produeixen en èpoques càlides, a la primavera però també en períodes d'escalfament enmig de l'hivern. Per evitar-les, és aconsellable que l'excursionista realitzi el seu itinerari a primeres hores del matí quan la neu encara és freda i eviti estar en zones de risc a partir del migdia, quan la neu s'escalfa.

Zona de sortida lineal d'una placa friable