La defensa permanent passiva

Es tracta de la tècnica més antiga emprada contra les allaus. No tracta d'impedir el desencadenament de l'allau sinó que són proteccions que actuen quan aquest ja està circulant. En l'antiguitat, la defensa passiva consistia simplement en construir els assentaments humans fora de les zones d'allaus, o construir-los, per exemple, a l'abric de ressalts rocallosos.

Les defenses passives es construeixen normalment en la zona d'arribada i protegeixen instal·lacions fixes com carreteres, edificis, pilones, etc.

Existeixen tres tipus d'obres de defensa passiva: les obres de desviació, les de frenada i les d'aturada.

• Les obres de desviació modifiquen el recorregut de l'allau utilitzant un obstacle que es construeix al seu pas.

  • a) La neu pot desviar-se cap amunt a través de galeries que cobreixen una part del traçat, per -exemple d'una carretera. La desviació cap amunt s'utilitza pràcticament sempre per a protegir vies de comunicació. Són les viseres i els túnels de protecció.

  • b) Desviació lateral. Per a aconseguir aquest efecte s'utilitzen els anomenats dics de desviació. Es tracta d'elevacions de terra o d'obra que se situen en la zona de trajecte o d'arribada amb un cert angle respecte a la circulació de l'allau. L'objectiu és canviar la direcció del flux de l'allau per a que no impacti sobre l'obra que volem protegir.

  • c) Desviació lateral doble. En aquest cas s'utilitzen cunyes amb la punta mirant vessant amunt. La zona a protegir ha de quedar vessant avall. Aquest tipus d'obres no són útils en el cas d'allaus de neu pols. L'objectiu de les cunyes és trencar el flux de l'allau en dues parts que quedaran desviades lateralment deixant entre mig una zona sense flux que ha de correspondre amb l'estructura a protegir.

Casa amb forma de cunya

• Les obres de frenada tenen com a objectiu disminuir la velocitat del flux de l'allau i provocar l'acumulació de la neu per sobre les instal·lacions a protegir. Aquesta acció s'utilitza normalment en terrenys força plans. Les obres de frenada més utilitzades s'anomenen dents de frenada, constitueixen monticles de terra o bé d'obra, disposats en diferents línies. Cadascuna de les dents constitueix un obstacle que frena l'impuls de l'allau.

• Les obres d'aturada s'instal·len en la part més baixa de la zona d'arribada i el seu objectiu és aturar totalment l'allau. Es pot tractar de murs molt resistents perpendiculars a l'allau o bé de grans depressions que tenen com a finalitat frenar i emmagatzemar la neu transportada per l'allau. El problema d'aquest tipus d'obres és que si hi ha dues allaus consecutives, l'obra aturarà la primera però quedarà inutilitzada i no serà efectiva per a la segona.

El dic d'Arinsal

La defensa permanent activa

El seu objectiu és impedir que l'allau arribi a desencadenar-se, i s'intenta fixar la neu en la zona de sortida. Les obres que utilitzen aquests tipus de defensa normalment són molt cares, doncs les àrees a protegir acostumen a ser molt extenses, amb molt pendent i en zones inaccessibles.

Existeixen tres mecanismes de defensa activa: modificació de la superfície del sòl, retenció del mantell nival i modificació del dipòsit de neu.

Modificació de la superfície del sòl. Es realitza a través de dos mecanismes: actuant sobre la vegetació i actuant sobre el sòl.

• Sobre la vegetació poden fer-se diferents actuacions. En primer lloc, tallar els arbustos (p.ex. Rhododendron ferrugineum), ja que aquests tipus de plantes afavoreixen de manera molt important el desencadenament de les allaus, doncs creen una cambra d'aire entre el sòl i el mantell nival. Respecte a la vegetació herbàcia, és important que no sigui llarga, ja que afavoreix el desencadenament de l'allau. D'altra banda, la vegetació tallada actua d'ancoratge del mantell nival, per aquest motiu és molt eficaç afavorir el pasturatge en les zones de sortida de l'allau. Per últim, una pràctica molt estesa és la reforestació amb coníferes. Aquest mètode “ecològic” comporta certs problemes: en primer lloc no es pot reforestar en zones molt altes on la vegetació té poques probabilitats de supervivència, i en segon lloc la reforestació és eficaç al cap d'entre 30 i 50 anys d'haver-se realitzat. Per a que els arbres joves no siguin arrancats, a vegades es construeixen terrasses o es combinen amb la implantació de xarxes o rastrells. Bosc de protecció enfront les allaus Respecte a la modificació de la topografia existeixen diferents actuacions que avui en dia ja no s'utilitzen. La primera és la construcció de terrasses, però s'ha comprovat que aquestes incrementen de manera molt important l'erosió dels vessants, i si la innivació és important, queden ràpidament homogeneïtzades i deixen de ser eficaces. A més, el seu impacte visual en les zones d'alta muntanya és molt important, tot i que algunes s'acompanyen de reforestació.

• La retenció del mantell nival. Aquest mecanisme de defensa busca la retenció del mantell nival a la zona de sortida i, d'aquesta manera, evitar el desencadenament de les allaus. S'utilitzen obres (rígides i flexibles) disposades perpendicularment al terra, que tenen com a missió aguantar el pes de la neu que tenen per sobre. Són obres que perden totalment la seva eficàcia si queden cobertes per la neu, fet pel que abans de la seva instal·lació s'ha de saber molt bé quanta neu es pot arribar a acumular en la zona de sortida. L'obra haurà de sobrepassar aquesta alçada, moltes vegades arriben a tenir més de 4m d'alçada.

  Les obres de retenció han de cobrir la totalitat de la zona de sortida, si no és així, la seva eficàcia queda molt reduïda i les allaus poden arribar a destruir-les. No es poden instal·lar aïllades sinó que s'han d'ubicar seguint línies contínues separades uns 30-40 m.

  D'obres rígides n'existeixen de dos tipus. Per una banda, tenim les “tanques” (traducció literal de la paraula francesa “claie”) composades per taulons horitzontals. Les tanques no tallen uniformement els estrats horitzontals del mantell nival, fet que no fa recomanable la seva utilització. Per una altra banda tenim els “rastells” (“rateliers” en francès) constituïts per taulons verticals de fusta o metall. Els rastells són potser l'obra més estesa, encara que actualment s'està tendint a la utilització d' obres flexibles com les xarxes.

  Les xarxes permeten que el mantell nival pugui reptar a través d'elles i que per tant no creïn una discontinuïtat important, encara que retenen de forma molt eficaç la neu. Un altre avantatge de les xarxes és que tenen menor impacte visual que les obres rígides i són menys costoses. Dos tipus de rastrells

Modificació dels dipòsits de neu. Un dels factors més importants del desencadenament d'allaus en muntanya és el vent. Aquest pot acumular dipòsits de neu de gran potència i extremadament inestables. Existeixen tot un conjunt d'obres destinades, per una banda, a impedir la formació de grans congestes acumulades pel vent, i per una altra, a crear irregularitats en aquests dipòsits.

Els paravents modifiquen localment el flux del vent creant remolins i disminuint la seva velocitat. A menor velocitat, menys capacitat de transport de partícules de neu i, per tant, major sedimentació d'aquestes. Els paravents provoquen grans acumulacions de neu a sobrevent i especialment a sotavent. Si s'instal·len els paravents abans d'una zona on no ens interessa que s'acumuli la neu, perquè per exemple es poden provocar allaus, el paravent retindrà la neu i evitarà que aquesta s'acumuli en el sector perillós. Els paravents s'utilitzen en zones de desencadenament d'allaus, però allà on són més útils és en la protecció de carreteres en zones amb acumulació de congestes.

Paravents de làmines

n altre tipus d'obra per a la modificació de dipòsits de neu són els anomenats panells viravents. Es tracta de panells normalment de fusta amb forma trapezoïdal i instal·lats verticalment, els més moderns estan formats per dos panells disposats en forma de creu. La seva missió és la de crear un remolí al seu voltant que provoqui l'erosió del mantell nival. Aquesta erosió donarà lloc a una neu més endurida, i per tant més estable, al voltant del viravent. També donarà lloc a una important discontinuïtat en el mantell nival desafavorint la propagació de grans cicatrius d'allaus. Són molt útils en cornises per a crear discontinuïtats en elles, i evitar que puguin caure senceres provocant grans allaus.

Paravents de taulons