Els test d'estabilitat

Aquest test va ser proposat per D. Gauthier i B. Jamieson l'any 2006. Intenta reproduir la facilitat amb què es propaga una fractura, tot i que aquesta fractura la iniciarem nosaltres, per això aquest test no s'utilitza sol, sinó que en complementa d'altres. Primer cal obrir un mur de neu paral·lel a la línia de màxim pendent, d'un metre com a mínim, on farem la columna. Hem d'identificar-hi les capes fràgils, ja sigui amb un test de compressió o bé visualment.

Aïllem una columna de 30 cm d'ample i almenys 1 metre en el sentit de màxim pendent, i de profunditat superior a la profunditat de la capa fràgil que volem estudiar. S'introdueix la serra en la capa fràgil per la part de baix de la columna, i s'estira ràpidament cap amunt, fins que la fractura de la capa fràgil es propagui automàticament per davant de la serra.

On x és la longitud on la ruptura ha començat a propagar-se automàticament. y és la longitud de la columna (normalment 100 cm). z és la profunditat de la capa fràgil.

Per exemple, si el dia 16 de desembre del 2009 fem aquest test i es trenca una capa fràgil a 38 cm de profunditat després d'introduir la pala fins a 20 cm, i la propagació de la fractura arriba fins al final, anotarem:

PST 20/100 (End) a 38cm el 16/12/2009.

En els anys que s'ha provat aquest test, s'ha demostrat que en general sobreestima l'estabilitat, és a dir, que en casos on els pendents s'han valorat com a inestables el test ha donat un resultat d'estabilitat. Aquest fet el fa perillós per a l'avaluació del risc d'allaus, tot i que pot ser-nos útil per a valorar la facilitat amb què es propaguen les fractures en casos de neu seca.

Per tant, és un test poc útil en els casos d'esquiadors i alpinistes que busquen provar l'estabilitat del vessant que volen travessar, però pot ser d'utilitat per als predictors locals del risc d'allaus, ja que permet estudiar capes febles enterrades fins a 250 cm.