Mètodes d'ajuda a la decisió

• Altitud: Allà on els vessants no superen els 1700-1800 m, generalment no es produeixen allaus degut a que la temperatura és massa elevada i la precipitació nival no és suficient. Això fa que el mantell tingui poca potència i desaparegui ràpidament, sense donar temps a que es desencadenin allaus. Normalment, si ens trobem a alçades inferiors a aquestes, hi ha menys allaus. Això no vol dir que si hi ha un mantell nival prou potent o prou inestable, no se'n donin.

• Pendent del vessant: Les allaus es produeixen en la majoria dels casos en pendents que oscil·len entre 25º i 55º. En els vessants amb pendent superior generalment no s'hi acumula prou neu com per a produir el fenomen, ja que aquesta es purga a mesura que neva. En vessants amb pendent inferior a 30º la neu no s'inestabilitza excepte en períodes perllongats d'escalfor que l'humidifiquen molt. Per a conèixer el pendent del vessant podem utilitzar el mètode dels pals: en posem un horitzontal i l'altre vertical, formant un angle recte entre els dos i tocant la neu per un extrem. En funció de l'alçada que marca el bastó horitzontal sobre el vertical, podrem conèixer el pendent. Per exemple, si es toquen pel mànec, el pendent tindrà 45º, i si el bastó horitzontal arriba a la meitat del vertical el pendent serà aproximadament de 30º.

Amb els pals d'esquí ens podem fer una idea del pendent del vessant. Cal posar-los totalment perpendicular i observar fins on arriba el pal horitzontal. Si arriba a la meitat superior del pal vertical, el pendent del vessant és susceptible de generar allaus.

• Orientació del vessant respecte als raigs solars: A l'hemisferi nord, els vessants orientats cap al sud reben major radiació solar, en aquest cas es veuen afavorits els metamorfismes de gradient feble i de neu humida. Després d'una nevada, el mantell nival tendirà a estabilitzar-se més ràpidament que en un vessant obac. Però si la temperatura es manté alta durant un període llarg de temps, es veurà facilitat el metamorfisme de neu humida i es produiran allaus de neu humida.

  Els vessants orientats al nord reben una menor insolació, aquest fet comporta una lenta estabilització de la neu i que el perill d'allaus de neu recent es mantingui durant llargs períodes de temps. En èpoques d'altes temperatures, moltes vegades s'estan produint allaus de neu humida en els vessants sud, mentre que en els vessants nord la neu es manté estable.

• Orientació del vessant respecte als vents dominants: En els vessants a sotavent s'hi pot arribar a acumular molta neu degut al transport de la neu pel vent. Moltes vegades aquestes acumulacions es poden identificar ja que van acompanyades de cornises. Aquestes zones seran les més propenses al desencadenament d'allaus de placa de vent.

• Morfologia del vessant: Hi ha diferents tipus de morfologies dels vessants que porten una perillositat associada:

  • Les pales són superfícies més o menys regulars i llises amb una lleugera curvatura, situades a les parts superiors dels vessants. S'ha d'anar amb compte amb les pales, gairebé sempre constitueixen zones de sortida d'allaus.
  • Les canals són moltes vegades la zones de trajecte de les allaus.
  • Els vessants oberts, quan no s'hi observa vegetació ni grans blocs, poden ser propensos al desencadenament d'allaus.
  • Els vessants convexos afavoreixen el desencadenament de les allaus, al contrari dels vessants còncaus que tendeixen a estabilitzar el mantell.

• Característiques de la vegetació: Observar l'estat de la vegetació dels vessants per on discorre la nostra ruta també és una gran ajuda per saber si són zones per on habitualment hi ha allaus.

  • Zonació vertical del bosc: El pas de les allaus per un vessant produeix una zonació vertical del bosc, de manera que podem observar una alternança de franges amb bosc de coníferes i franges sense vegetació, o alternança de franges de bosc de coníferes amb franges de bosc de caducifolis o arbusts. Les zones sense vegetació o el bosc de caducifolis o arbusts corresponen a les zones d'allaus.

  • Zonació longitudinal del bosc: En algunes zones d'allaus s'observa una gradació del tipus de bosc. Així en la zona superior (on les allaus són més freqüents) apareix prat alpí, més avall tindrem prat d'arbusts, generalment nerets, a continuació bosc de caducifolis, i per últim en la part baixa del vessant, apareix el bosc autòcton de coníferes, normalment esclarissat i amb alguns arbres malmesos.

  • Altres observacions que es poden fer en la vegetacó i que ens poden indicar que estem en una zona on habitualment hi baixen allaus sónarbres que creixen protegits darrere d'obstacles, un bosc esclarissat, acumulacions de troncs a la zona d'arribada, arbres escapçats, branques trencades, senyals d'impactes en els troncs, arbres retorçats i arbres ajaguts.