El Sol escalfa la Terra i la seva atmosfera. L'escalfament de l'aire varia segons les latituds: les regions equatorials són més calentes que les regions polars on els raigs del Sol incideixen més obliquament.

Quan l'aire s'escalfa, es dilata i té tendència a enlairar-se creant una zona de baixa pressió. Quan es refreda, augmenta la seva densitat i crea una sobrepressió o anticicló. Aquestes dues masses d'aire a diferents pressions no estan en equilibri i l'aire té tendència a circular de les zones d'alta pressió cap a les zones de baixa pressió, aquesta circulació s'anomena vent.

A nivell terrestre podem parlar de dos tipus de vent: els vents a escala planetària i els vents locals. Els primers depenen fonamentalment de dos factors: del diferent escalfament de les zones de la Terra i la inhomegeneïtat de la seva superfície, i de la força de Coriolis.

• Les zones equatorials reben la radiació solar gairebé perpendicularment a la superfície terrestre. La quantitat d'energia que hi arriba, doncs, és molt alta i l'aire s'escalfa, tendint a aixecar-se degut a la seva lleugeresa. El resultat d'aquest aixecament és una zona amb baixes pressions.

  Les zones polars, al contrari, reben els raigs solars molt inclinats respecte a la superfície terrestre i per tant l'escalfor que hi arriba és molt menor que en les zones equatorials. Aquí l'aire es refreda i es torna dens, creant-se zones d'alta pressió o anticiclons.

• Si la Terra estigués quieta i fos homogènia l'aire aniria dels pols cap a les zones equatorials i després en alçada tornaria als pols. Però la Terra gira al voltant del seu eix. Quan un objecte està sobre un altre en rotació pateix una acceleració perpendicular al moviment (és el que anomenem força de Coriolis). En el cas de la Terra, els objectes en moviment que es troben en l'hemisferi nord es desvien lleugerament cap a la dreta i els que es troben en l'hemisferi sud cap a l'esquerra.

La força de Coriolis, doncs, fa que els moviments generals de vent sobre la Terra siguin més complexes, com mostra l'esquema següent:

De la mateixa manera que els vents a escala planetària, els vents locals presenten un desplaçament de l'aire des de zones d'alta pressió a zones de baixa pressió. Els vents locals estan influenciats de manera determinant per la topografia. Els vents locals són:

• Brises marines
• Brises de vall
• Brises de muntanya
• Vents catabàtics
• Vents anabàtics

En les zones muntanyoses l'orografia juga un rol essencial sobre la circulació del vent, entre d'altres efectes les muntanyes creen vents, modifiquen la trajectòria dels vents regionals i influencien sobre el perfil vertical de velocitats.

Les brises de vall

En les valls muntanyenques, durant el dia l'aire del fons de la vall s'escalfa degut a la incidència dels raigs solars. Aquest aire, en ser més calent, és més lleuger i tendeix a moure's cap a munt remuntant els vessants de la vall, donant lloc a una brisa ascendent.

Durant la nit es produeix el mecanisme invers, no hi ha escalfament degut al Sol i l'aire més dens i fred tendeix a baixar pels vessants de la vall provocant d'aquesta manera una brisa descendent.

La gavatxa. L'efecte Foehn.

Quan una massa d'aire en circulació topa amb una gran serralada (per exemple els Alps, els Pirineus, etc.) no la pot contornar i es veu obligada a remuntar-la. En aquest moviment es produeix el que s'anomena efecte Foehn, o la gavatxa com se'n diu a Andorra.

El Foehn és un procés atmosfèric que transforma aire fresc i humit en aire calent i sec. El seu mecanisme és senzill: partim d'una massa d'aire fresc i humit que topa amb un sistema muntanyós, la massa d'aire es veu obligada a remuntar el sistema muntanyós tot elevant-se. En aquest moviment ascendent aquesta massa d'aire es refreda (uns 0,65ºC cada 100 m), el seu refredament provoca la condensació del vapor d'aigua que conté, fabricant núvols i donant lloc a precipitació en el vessant a sobrevent de la serralada.

Representació de l'efecte Foehn. La fletxa blava representa aire fred i humit, la fletxa vermella representa aire sec i càlid.

Arriba un moment en què la massa d'aire ha sobrepassat els cims més alts i comença un moviment de descens. A mesura que aquest aire baixa es va sotmetent a una pressió atmosfèrica cada vegada més alta, i com faria qualsevol altre gas que es comprimeix, s'escalfa. Com que aquest aire no té tanta humitat com el que ascendia, ja que ha precipitat en el vessant oposat, s'escalfa al voltant d' 1ºC cada 100 m. L'aire s'escalfa més ràpidament que no pas es va refredar. En el vessant a sotavent de la serralada es produeix, doncs, un increment important de la temperatura. L'efecte Foehn és molt important a l'hora d'avaluar el perill d'allaus, doncs l'escalfament sobtat del mantell nival pot provocar el desencadenament d'allaus.